Fets clau des de maig de 2003: El 2003, Espanya va proporcionar
assistència i finançament per a l'acció contra les mines
per valor d’aproximadament 1,2 milions de dòlars. El personal
espanyol de neutralització de municions explosives i de desminatge va
participar en operacions per al manteniment de la pau a Afganistan,
Bòsnia-Hercegovina, Iraq i Kosovo. El Centre Internacional de
Formació pel Desminatge va donar cursos sobre desminatge humanitari a 71
membres del personal operatiu d'Afganistan, Angola, Moçambic i
Colòmbia.
Fets clau des de 1999: L’1 de juliol de 1999, Espanya va
esdevenir un Estat Part del Tractat sobre la Prohibició de Mines. La
legislació que prohibeix les mines antipersona es va aprovar amb
anterioritat a aquesta data, l'octubre de 1998. El 3 d'octubre de 2000, Espanya
va finalitzar la destrucció de les seves existències de mines
antipersona, que eren aproximadament 850.000. Al principi, tenia la
intenció de conservar-ne unes 10.000, però al maig de 2000 va
anunciar que reduiria aquesta quantitat a 4.000. Al febrer de 2000, el Ministeri
de Defensa va informar que s'havien retirat les mines antipersona
nord-americanes emmagatzemades a Rota. Entre 1999 i 2003, Espanya va contribuir
amb prop de 4,7 milions de dòlars a l'acció contra les mines. Al
setembre de 2001 es va fundar el Centre Internacional de Formació pel
Desminatge, que des d’aleshores ha anat ampliant les seves activitats.
Política sobre la prohibició de les mines
L’Estat espanyol va signar el Tractat sobre la Prohibició de
Mines el 3 de desembre de 1997 i va ratificar-lo el 19 de gener de 1999,
esdevenint-ne Estat Part l’1 de juliol de 1999. Els anys anteriors, havia
assistit a totes les reunions preparatòries del Procés d'Ottawa,
però es considerava que no donava un suport prou enèrgic a la
prohibició de les mines.[1]
La legislació que regula la prohibició de mines antipersona es
va aprovar l'octubre de 1998, i incloïa un annex en el qual s'establia que
les sancions penals exigides per l'Article 9 del Tractat es desenvoluparien en
la nova legislació
introductòria.[2] L'any 2001,
l’Estat va considerar que la legislació existent ja contemplava
sancions penals.[3]
El 30 d'abril de 2004, l’Estat Espanyol va presentar a l'ONU el seu
informe anual de transparència a què obliga l'article 7 del
Tractat. Prèviament, havia presentat quatre informes conforme amb
l’article l'esmentat.[4] Els
informes dels anys 2003, 2002 i 2001 anaven acompanyats del Formulari Voluntari
J a fi i efecte de facilitar informació sobre el finançament i
assistència per a l'acció contra les mines.
L’Estat espanyol ha assistit a totes les Reunions Anuals dels Estats
Part, a més a més d'haver participat regularment, encara que no
d'una manera destacada, en el programa de treball entre sessions. Durant les
reunions dels Comitès Permanents del Programa Entre Sessions, celebrades
al febrer de 2004, Espanya va informar, com a prova del compromís assumit
pel que fa al Tractat, que havia finalitzat el programa per a la
destrucció de les seves existències de mines antipersona,
així com la seva assistència a les accions contra les
mines.[5]
Durant la celebració d'aquella mateixa reunió, la
delegació espanyola va confirmar que l’Estat seguia participant en
les iniciatives encaminades a universalitzar el Tractat sobre la
Prohibició de Mines.
Espanya segueix l'estratègia de la Unió Europea (UE),
consistent a assignar països objectiu a cada Estat membre; no obstant
això, no ha identificat els països que ha escollit com
objectiu.[6] Durant la seva
presidència de la UE la primera meitat de 2002, l’Estat espanyol va
encoratjar altres països a unir-se al Tractat, especialment durant els
contactes bilaterals.[7] La
legislació de 1998 inclou un preàmbul en el qual el govern de
l’Estat declara que té la intenció de promoure el Tractat i
d'incloure'l en l'agenda de fòrums
internacionals.[8] El 8 de desembre de
2003, va votar a favor de la Resolució 58/43 de l'Assemblea General de
les Nacions Unides (AGNU), que feia una crida a la universalització i
implementació del Tractat sobre la Prohibició de Mines. Des de
1996, cada any ha votat a favor de les resolucions de la AGNU que fomenten la
prohibició de mines.
L’Estat espanyol ha participat poques vegades en els exhaustius debats
que els Estats Part han mantingut durant la celebració de reunions entre
una sessió i una altra en matèria d'interpretació i
implementació pel que fa als Articles 1, 2 i 3. Això no obstant,
en d’altres ocasions ha donat a conèixer les seves opinions i
pràctiques pel que fa a qüestions relatives a operacions militars
conjuntes amb Estats No-Part, al manteniment d'existències de mines
estrangeres, i a la transferència de mines antipersona i de mines
antivehicles amb detonadors sensibles o de mecanismes
antimanipulació.
El Ministeri no ha respost les preguntes formulades pel Landmine
Monitor sobre la seva posició referent a la legalitat de les forces
espanyoles que participen en operacions militars conjuntes amb països que
no són membres del Tractat sobre la Prohibició de Mines i en les
quals s'empren mines antipersona. Malgrat això, el 29 de setembre de
2003, un diputat català va rebre una resposta escrita a una pregunta
parlamentària formulada en relació amb les tropes enviades a
l'Iraq.[9] Se li va respondre que el
personal militar espanyol no estava autoritzat a utilitzar mines antipersona
sota cap concepte, que no es planificarien, dirigirien ni portarien a terme
operacions en les quals s'utilitzessin mines antipersona, i que cap de les
forces sota mandat espanyol utilitzaria mines antipersona, de no tractar-se de
les excepcions permeses per l'Article 3 del Tractat sobre la prohibició
de Mines.[10]
El Ministeri de Defensa havia declarat que no existeixen mines antipersona
estrangeres en territori espanyol, incloses les instal·lacions
nord-americanes de Torrejón, prop de Madrid, i de Rota i Morón de
la Frontera, prop de Cadis. Al febrer de 2000, Defensa va afirmar que s'havien
retirat de Rota les mines antipersona nord-americanes prohibides pel Tractat
sobre la Prohibició de
Mines.[11]
A la pregunta sobre la posició del govern de l’Estat pel que fa
a la legalitat d'un Estat estranger que transfereixi mines antipersona pel
territori espanyol, el Ministeri de Defensa es va referir a la llei estatal de
1998, que especifica que «s’entén per "transferència",
a més del trasllat físic de mines cap a o des del
territori nacional, la transferència del domini i del control sobre les
mines»[12]
L’Estat espanyol disposa de dues mines antivehícles
proveïdes de dispositius
antimanipulació.[13] El
govern de l’Estat ha considerat que la qüestió de les mines
antivehícles amb dispositius antimanipulació s’hauria
d’abordar en la Convenció sobre Armes Convencionals (CAC),
mitjançant un nou
protocol.[14] Malgrat això,
la legislació espanyola mitjançant la qual s'implementa el Tractat
sobre la Prohibició de Mines no només prohibeix les mines
antipersona, sinó també «armes similars». La Campanya
per a la Prohibició de Mines ha argumentat que, conseqüentment, els
dispositius antimanipulació que puguin ser detonats per l'acció
fortuïta d'una persona ja estan prohibits per la llei. El govern de
l’Estat ha interpretat la legislació en un altre sentit, i ha
exclòs les mines antivehícles proveïdes de dispositius
antimanipulació o de detonadors sensibles de la implementació del
Tractat sobre la Prohibició de Mines i de la presentació
d'informes conforme a l'Article
7.[15]
Espanya és un Estat Part de la CAC i del seu Protocol II esmenat. Va
assistir a la V Conferència Anual dels Estats Part del Protocol,
celebrada el novembre de 2003, i el 7 de novembre de 2003 va presentar l'informe
anual conforme amb l'Article 13 i segons allò que requereix el Protocol.
En els anys anteriors havia assistit a les conferències anuals dels
Estats Part, a més de presentar els informes. El Ministeri de Defensa va
manifestar el seu suport pel que fa a la regulació de les restes
explosives de guerra, incloent-hi mesures preventives, d’acord amb la
CAC.[16] En aquest sentit, el 29
d'octubre de 2002, la Comissió de Defensa va aprovar un Llibre Verd en el
que es destacava la postura d'Espanya, segons la qual hauria de prohibir-se l'us
de bombes «raïm » contra civils, a més d'aplicar
mesures tècniques que permetin neutralitzar, desactivar i autodestruir
aquestes armes.
Producció, transferència i ús
La producció de mines antipersona va cessar oficialment el maig de
1996, i la moratòria a l'exportació de 1994 va adquirir aleshores
un caràcter definitiu.[17]
Anteriorment, havia estat productor de com a mínim cinc tipus diferents
de mines antipersona, així com exportador de
mines.[18] Espanya importava mines
d'Itàlia. L'abril de 2001, va informar que les instal·lacions de
producció s'havien decomissat o s'havien convertit a altres
usos.[19] L'última vegada que
Espanya va utilitzar mines antipersona fou l’any 1975, a la frontera del
Marroc amb el que aleshores era la seva colònia del Sàhara
occidental.
Manteniment d'existències i destrucció de mines
Espanya va completar el programa de destrucció d'existències de
mines antipersona el 3 d'octubre de 2000, molt abans de la data límit
prevista per la legislació estatal d'octubre de 1998 que establia un
termini de tres anys, i de la data límit de l’1 de juliol de
2003[20] establerta pel Tractat
sobre la Prohibició de Mines, que determinava un període de quatre
anys. El 1998, quan es va aprovar la legislació nacional, Espanya estava
en possessió de 853.286 mines antipersona. L'informe inicial presentat
indicava que entre juliol de 1998 i desembre de 1999 s'havien destruït
496.415 mines del tipus P-5, la qual cosa significava que encara en quedaven
356.871 per destruir.[21]
A finals de 2003, conservava 3.815 mines antipersona, segons allò
permès per l'Article 3 del Tractat. Això representava 185 mines
menys respecte a les 4.000 que hi havia en acabar el 2002. No s'informava com es
van usar les mines esmentades.[22]
En un principi, Espanya tenia la intenció de conservar 10.000 mines per
destinar-les a propòsits permesos, però durant les reunions dels
Comitès Permanents de maig de 2000 va anunciar que les reduiria a 4.000
(3.784 del tipus P-5 i 216 del tipus P-4B). Aquestes mines es van conservar per
a ser usades en la formació sobre desminatge i per al projecte
d'investigació ANGEL.[23]
Entre 2001 i 2002 no es va consumir cap mina, i el Ministeri de Defensa va
explicar que la seva ocupació en els programes de formació no
comportava la seva destrucció, per la qual cosa podien utilitzar-se
diverses vegades.[24]
Assistència i finançament per a l'acció contra les mines
En el Consell de Seguretat de NNUU de novembre de 2003, Espanya va recalcar
que l'acció contra les mines ha de seguir sent prioritat internacional i
que és imprescindible comptar amb un finançament adequat. El
representant espanyol va explicar que durant els últims anys
l’Estat havia aportat 15 milions d'euros (més de 16 milions de
dòlars) per a programes de formació i d'assistència a les
víctimes de mines, a més d'haver facilitat equips de desminatge a
diversos països.[25] No es van
facilitar els detalls d'aquesta contribució, que supera amb escreix les
estimacions del Landmine
Monitor.[26]
Espanya no ha indicat quin va ser el total global que el 2003 va destinar al
finançament per a l'acció contra les mines, però el
Landmine Monitor estima que fou de 1.073.579€
(1.214.755$).[27]
L'any 2003, l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional
(AECI) va aportar un total de 286.047€ (323.662$) per a diversos programes
d'ajuda a les víctimes de mines, incloent-hi:
Cambotja: 75.398€ (85.313$) per a un programa d'ajuda als supervivents
de mines.
Kosovo: 135.649€ (153.487$) per a un programa que inclou la
prestació de suport a les famílies de les víctimes de
mines.
Nicaragua: 75.000€ (84.863$) per a la capacitació i la
reintegracio dels supervivents de mines, a través de
l'Organització dels Estats Americans
(OEA).[28]
Durant 2003, el Centre Internacional de Formació pel Desminatge va
impartir cursos de formació a 71 membres del personal operatiu
d'Afganistan, Angola, Moçambic i Colòmbia. També es van
impartir 14 cursos a militars espanyols, inclosos aquells que s'estaven
preparant per a servir a Afganistan, Bòsnia-Hercegovina, Iraq i Kosovo.
El cost total dels cursos del 2003 va pujar a 787.532€
(891.092$).[29] Els anys anteriors
s’havien impartit altres cursos similars, amb el suport tècnic del
Ministeri de Defensa.
El 2003, el personal espanyol de neutralització de municions
explosives i de desminatge va participar en operacions per al manteniment de la
pau a Afganistan, Bòsnia-Hercegovina, Iraq i
Kosovo.[30] A més, el 2003,
la Comunitat Autònoma d'Astúries va donar 8.000€ (9.052$) a
l'ONG Acadica per a la fabricació de cadires de rodes per als
supervivents de mines a Cambotja. El Govern de Catalunya va proporcionar
10.000€ i l'Ajuntament de Barcelona 6.000€ (6.789$) a l'ONG
Moviment per la Pau (MxP) per a dos programes destinats a sensibilitzar a la
població sobre el perill de les
mines.[31]
El 2002, l’AECI va aportar 462.625€ (523.460$) per a programes
d'assistència a les víctimes de mines d'Angola i Hondures, i per a
cursos impartits pel Centre Internacional Formació pel
Desminatge.[32]
Entre 1999 i 2003, Espanya va aportar al voltant de 4,7 milions de
dòlars per a l'acció contra les mines: (1999: 1.187.447$; 2000:
935.000$; 2001: 667.221$; 2002: 688.467$; 2003: 1.214.755$). No obstant
això, només es tracta d'estimacions, ja que no s'ha informat amb
detall del finançament aportat per l’Estat espanyol per a
l'acció contra les mines en cadascun dels anys
indicats.[33]
Entre 1995 i 1998, va aportar al voltant de 2,3 milions de dòlars al
Fons Fiduciari Voluntari de les Nacions Unides per a l'Assistència en
Accions de Desminatge, a la OEA, bilateralment. El finançament
corresponent al període comprès entre 1995 i 2003 es va concentrar
a Angola, Moçambic, Amèrica Central i Amèrica del Sud. Part
del finançament també es va dirigir a Kosovo (1999, 2000, 2001,
2003), Bòsnia-Hercegovina (1999, 2000) i Croàcia (1999).
L’AECI es va constituir
l’any1997.[34]
Per al 2004, el Centre Internacional de Formació pel Desminatge espera
oferir cursos a estudiants xilens, colombians i
russos.[35] El Centre es va
inaugurar el 2001 i els cursos s'imparteixen amb el suport tècnic del
Ministeri de Defensa. El Ministeri va pressupostar 1.442.420€ (1.370.299$)
per a la infrastructura del Centre. El 2002, el Centre va impartir
formació a personal d'Afganistan, Angola i Moçambic. L’AECI
va aportar finançament per valor de 190.604€ (181.074$), mentre que
l'assistència del ministeri de Defensa va ascendir a un total de
414.712€ (403.462$).[36]
L’any 2001, el Centre va impartir formació a personal del
Líban, Nicaragua, Hondures, Costa Rica i Guatemala. No s'indica el
finançament per als cursos impartits el
2001.[37]
La política relativa al finançament per a l'acció contra
les mines es va establir al gener de 2001, com a resposta a una pregunta
parlamentària. Els criteris pels quals es regia l’AECI
incloïen: concentrar-se en programes d'assistència a les
víctimes, la cooperació entre el Govern i les ONG (especialment
les ONG de l’Estat), el desminatge en països prioritaris, la
ocupació de desminadors locals, el foment de la independència de
les comunitats afectades, i inserir la neteja de les mines en un context de
desenvolupament econòmic i social. Els fons destinats al desminatge
havien de restringir-se a països membres de ple dret del Tractat sobre la
Prohibició de Mines, a més de «demostrar una clara voluntat a
favor del desminatge».[38]
La Campanya Espanyola per a la Prohibició de Mines i altres ONG van
expressar la seva preocupació pel baix nivell de la contribució
governamental als programes d'acció contra les mines. El setembre de
2001, el Parlament també va instar al Govern espanyol a augmentar els
recursos destinats al desminatge, a l'assistència a les víctimes i
a la sensibilització sobre el perill que les mines
representen.[39] Com a resposta a
això, es va crear el Centre Internacional de Desminatge, que des de
llavors ha anat ampliat les seves
activitats.[40]
Investigació i desenvolupament
L’any 2001, es va informar que l'empresa espanyola GTD
Ingeniería de Sistema y de Software participava en el projecte
internacional ANGEL localitzant i neutralitzant mines antipersona. En l'informe
presentat conforme amb l'Article 7 s'indicava que l'exèrcit espanyol
proporciona dades tècniques i altra assistència al programa.
Algunes de les mines que Espanya ha conservat conforme amb l'Article 3 del
Tractat sobre la Prohibició de Mines es fan servir en el
programa.[41]
Activitats de les Organitzacions No Governamentals (ONG)
Al llarg de 2003, diverses ONG i altres institucions van portar a terme
activitats de sensibilització sobre el tema de les mines. L’1
d'octubre, la Fundació La Caixa va organitzar una jornada de debat que va
comptar amb l'assistència entre d'altres ONG, d’un representant del
Servei d'Acció Contra les Mines de les Nacions Unides (UNMAS), i
supervivents de mines. Aquest esdeveniment va incloure una exposició
fotogràfica a càrrec de Gervasio Sánchez, «Vides
Minades. Cinc anys després», que va poder visitar-se tot el mes
d'octubre.
Acadica, en col·laboració amb el Servei Jesuïta als
Refugiats, va iniciar un programa d'assistència a les víctimes a
Cambotja, que incloïa la provisió d'educació i allotjament
per a nens discapacitats, així com la producció de 200 cadires de
rodes per a supervivents de mines. El cost del programa, que va pujar
57.856€ (65.464$), va ser cofinançat per Acadica i el Govern
d'Astúries. Acadica també va transmetre missatges de
sensibilització a través d'emissores de ràdio i
televisió locals.
L'ONG catalana Mestres per Bòsnia va realitzar una campanya
publicitària de sensibilització el 2003. El Grup d’Estudis
Pedagògics va editar un llibre de còmics titulat Mines
antipersona: l'últim pas a fi de fomentar la participació dels
joves, i va presentar una exposició i un audiovisual.
El 2003, MxP va continuar amb les seves activitats de sensibilització
a les escoles de Barcelona i de municipis propers. El 9 de setembre de 2003, es
va organitzar una conferència de premsa per presentar el Landmine
Monitor 2003 (acompanyat d'una traducció al català del Resum).
MxP també es va unir a la Coalició de les Municions
«raïm».
En anys anteriors, les ONG espanyoles havien iniciar activitats per
sensibilitzar l'opinió pública, en concret, sobre la necessitat
d’ajudar els supervivents de mines.
[1] Espanya, per exemple, no va confirmar fins a
més tard la Declaració de Brussel·les de juny de 1997 en
favor del Tractat, i durant les negociacions d'Oslo va ferla proposta que les
mines antipersona no es prohibissin en aquells casos en què la seguretat
nacional exigís el contrari. El Tractat comptava amb un enèrgic
suport per part de parlamentaris i del públic en general. Vegi's Landmine
Monitor Report 1999, pàg. 648–650.
[2] «Llei de prohibició total
de mines antipersona i armes d'efectes similars», Llei 33/1998,
Butlletí Oficial de l'Estat, núm. 239, 6 d'octubre de 1998. La
llei també prohibeix els sistemes de transferència de mines.
[3] Vegi's Landmine Monitor Report 2002,
pàg. 451-452. [4] Vegin-se els
informes presentats conforme amb l'Article 7 en les següents dates: 30
d'abril de 2004 (per a l'any natural 2003); 22 d'octubre de 2003 (per a l'any
natural 2002); 7 de juny de 2002 (per al període comprès entre el
28 de gener i el 31 de desembre de 2001); 15 d'abril de 2001 (per al
període comprès entre el 28 de desembre de 1999 i el 31 de
desembre de 2000); 15 de desembre de 1999 (per al període comprès
entre el 1 de juliol i el 28 de desembre de 1999). Així doncs, no
existeix cap informe per al període comprès entre el 1 i el 27 de
gener de 2001. [5] Intervenció
d'Espanya, Comitè Permanent per a la neteja de mines, la
sensibilització pel que fa al risc que comporten les mines i les
tecnologies per a l'acció contra les mines, Ginebra, 11 de febrer de
2004. [6] Entrevista amb Luis Gómez
Nogueira, Departamento de Seguridad General y Desarmamento, Ministerio de
Asuntos Exteriores, Ginebra, 11 de febrer de
2004. [7] Resposta governamental a la
pregunta parlamentària formulada pel diputat Carles Campuzano, Secretaria
de Estado de Relaciones con las Cortes, 30 d'abril de
2002. [8] Vegi's Landmine Monitor Report
1999, p. 650. [9] Pregunta
parlamentària formulada pel diputat Carles Campuzano, 31 de juliol de
2003. [10] Resposta governamental a la
pregunta formulada pel diputat Carles Campuzano, Diario de Sesiones , 18 de
novembre de 2003. [11] Vegi's Landmine
Monitor Report 2001, p. 786, i Landmine Monitor Report 2002, p.
451. [12] Llei 33/1998, Article 1. Vegi's
Landmine Monitor Report 2001, p. 786.
[13] Vegi's Landmine Monitor Report 2001,
p. 787. [14] Carta del tinent coronel
José Quevedo, Dirección General de Política de Defensa,
Unidad de Control de Armamento, Ministerio de Defensa, 23 de gener de 2003.
Espanya, com a president de la UE el 2002, també va proposar aquesta
qüestió com a posició de la Unió; vegi's Landmine
Monitor Report 2002, p. 452. [15] Vegi's
Landmine Monitor Report 2000, pàg. 722–723, i Landmine Monitor
Report 2002, pàg.
452–453. [16] Carta del tinent
coronel José Quevedo, Ministerio de Defensa, 23 de gener de
2003. [17] Intervenció d'Espanya,
Comitè Permanent per a la neteja de mines, 11 de febrer de 2004.
Això confirmava declaracions prèvies al
respecte [18] Els cinc tipus de mines
antipersona eren: Expal P-4B, P-4A, P-5, P-5AR (amb mecanisme
antimanipulació), i P-Salta. Existien cinc empreses de fabricació:
Bressel, Explosivos Alaveses (Expal), Explosivos de Burgos, Fabricaciones
Extremeñas, i Unión Española de Explosivos. Totes elles
formaven part del grup DEFEX (Defensa i Exportació), controlat per
l'Instituto Nacional de Indústria i receptor de subvencions
públiques. S'han trobat mines espanyoles a Iraq, Mauritània, les
Malvines i el Marroc. Vegi's Landmine Monitor Report 1999, pàg.
650–651. [19] Informe presentat
conforme amb l'Article 7, Formulari I, 15 d'abril de
2001. [20] Vegi's Landmine Monitor Report
1999, pàg. 650–654; Landmine Monitor Report 2001, pàg.
785–786. [21] Informe presentat
conforme amb l'Article 7, Formularis B, G, 15 de desembre de 1999. Les
existències originals constaven de cinc tipus: P-5 (597.011), P-4B
(163.579), P-5AR (28.700), P-S1A (27.188), i P-S1
(36.808). [22] Informe presentat
conformement a l'article 7, Formulari D, 30 d'abril de
2004. [23] Informe presentat conformement
a l'Article 7, Formulari D, 15 de desembre de 1999; Intervenció
d'Espanya, Comitè Permanent sobre la Situació General i el
Funcionament de la Convenció, Ginebra, 30 de maig de 2000.
[24] Carta del tinent coronel José
Quevedo, Ministeri de Defensa, 23 de gener de
2003. [25] «L'acció contra les
mines constitueix un component dinàmic de les operacions per al
manteniment de la pau, informa el sotssecretari general al Consell de
Seguretat», Comunicat de Premsa, Consell de Seguretat de les Nacions
Unides, 13 de novembre de 2003. [26]
Landmine Monitor calcula que les donacions efectuades per l’Estat Espanyol
per a l'acció contra les mines van ascendir a un total aproximat de 4,7
milions de dòlars entre 1999 i 2003, i de 2,3 milions de dòlars
entre 1995 i 1998. [27] En la totalitat
d'aquest informe s'ha utilitzat per a 2003 un tipus de canvi de 1€ =
1,1315$, que correspon a la taxa mitjana 2003 d'acord amb la List of Exchange
Rates (Annual), publicada per la Reserva Federal d'Estats Units el 2 de gener de
2004. [28] Informe presentat conforme amb
l'Article 7, Formulari J, 30 d'abril de 2004 (per a l'any natural 2003). La
donació de 75.000€ a Nicaragua es va utilitzar el 2003 d’una
part del pressupost per al 2002. Com a conseqüència s'ha reduït
la despesa total corresponent a 2002. [29]
Ibíd., i informe presentat conformement al Protocol II esmenat i a
l'Article 13, Formulari F, 7 de novembre de
2003. [30] Intervenció d'Espanya,
Comitè Permanent per a la neteja de mines, 11 de febrer de
2004. [31] Informe presentat conforme amb
l'Article 7, Formulari J, 30 d'abril de 2004 (per a l'any natural
2003). [32] Informe presentat conforme amb
l'Article 7, Formulari J, 22 d'octubre de 2004 (per a l'any natural
2002). [33] Vegin-se les edicions
anteriors del Landmine Monitor i la base de dades d'Inversions per a
l'Acció contra la Mines, www.mineaction.org, consultada el 4 de juny de
2004. No constava registrada cap dada de finançament corresponent a
Espanya. [34] Vegi's Landmine Monitor
Report 1999, pàg. 654–655, i Landmine Monitor Report 2000, p. 725.
[35] Intervenció d'Espanya,
Comitè Permanent per a la neteja de mines, 11 de febrer de
2004. [36] Carta del tinent coronel
José Quevedo, Ministerio de Defensa, 23 de gener de 2003. Tipus de canvi
1€ = 0,95$, List of Exchange Rates (Annual), Reserva Federal d'Estats
Units, 6 de gener de 2003. [37]
Intervenció d'Espanya, Comitè Permanent per a la neteja de mines,
11 de febrer de 2004; carta de Manuel Morato Ferro, Ministerio de Defensa, 24
d'octubre de 2001. [38] Vegi's Landmine
Monitor Report 2001, pàg.
788–789. [39] Vegi's Landmine
Monitor Report 2003, p. 436. [40] Vegi's
Landmine Monitor Report 2001, pàg.
788–789. [41] Informe presentat
conforme amb l'Article 7, Formulari J, 22 d'octubre de 2003; informe presentat
conforme al Protocol II esmenat de la CAC i a l'Article 7, Formulari I, 11
d'octubre de 2002. Vegi's Landmine Monitor Report 2002, p. 455.
About Us
Our Research Products